Centenars de milers de persones han commemorat l’inici de l’anomenatgenocidi armeni, la deportació i assassinat de fins a un milió i mig de persones en les darreries de l’imperi otomà. Uns esdeveniments que, gairebé un segle després, mantenen enverinades les relacions amb Turquia, si bé des de 2008 s’han donat passes tímides cap a un acostament. El motiu d’aquesta disputa és la negativa obstinada dels turcs a acceptar el qualificatiu de “genocidi”.

Els homenatges s’han reproduït al llarg del planeta, especialment en ciutats on les comunitats armènies son més nombroses. Aquesta diàspora és fruit, en bona part, dels supervivents del genocidi que van optar per emigrar en massa. L’acte més especial, segurament, és el que s’ha celebrat a Istanbul. Allà, per primera vegada, una delegació de representants de la diàspora  ha participat en l’homenatge celebrat davant de l’antiga presó on foren recloses les primeres víctimes de les matances.

El Genocidi no es va començar a commemorar a la capital turca fins el 2010 i no hi participa cap membre del govern ni l’exèrcit. L’executiu turc, de fet, no ha emès ni una nota al respecte. La única formació que ha demanat el reconeixement és el pro-kurd Partit per a la Pau i la Democràcia (BDP). La gran majoria dels botxins del genocidi foren, precisament, mercenaris d’origen kurd.

Ankara reconeix les matances però considera que les xifres de víctimes estan inflades. A més, contextualitza la massacre en un episodi de guerra civil motivat pel suport que els armenis estaven donant a l’enemic rus, amb l’esperança que l’imperi dels tsars els alliberés del domini otomà.  En cap cas, s’accepta que hi hagués un pla sistemàtic per eliminar la població armènia resident a Anatòlia. Els historiadors armenis, no obstant, han aportat documentació que demostraria el contrari.

Emma Hakobyan, membre de la junta directiva de l’Associació Armènia a Catalunya considera, en declaracions a Extramurs, que la negativa de Turquia es deu en bona part a que “la identitat nacional i el nacionalisme turc es basen en la creença que ells son un gran poble, que han sobreviscut a una “guerra civil”, han construït un imperi del no-res i, per això, avui son una gran potència.” El 2005, l’escriptor i premi Nobel Orman Pahmuk va ser jutjat per un delicte d’insult contra la identitat turca després d’assegurar que Turquia havia comès genocidi contra els armenis.

Hakobyan, també assessora de la Coordinadora d´Organitzacions Armènies a Espanya apunta, però, un altre motiu: “Reconèixer la massacre suposaria la devolució de les terres que pertanyien als armenis i el pagament d’indemnitzacions milionàries”. Els armenis van perdre més de la meitat del seu territori històric durant les deportacions massives.

El reconeixement com a joc polític 

A dia d’avui, 22 països reconeixen el genocidi armeni, entre ells França, Alemanya o Rússia. Això es deu, en bona part, a la gran pressió que han exercit els membres de la diàspora en els seus països de residència. Encara no han aconseguit, però, el suport explícit dels Estats Units si bé diverses iniciatives de reconeixement han arribat, els darrers anys, a la cambra de representants, la darrera el 2010. Les enèrgiques protestes de Turquia, soci clau dels nord-americans a l´Orient mitjà, han aconseguit tombar sempre aquestes propostes. El president, Barack Obama, de fet, ha evitat la paraula “genocidi” en la nota que ha publicat per recordar les víctimes. En la seva etapa de senador, Obama havia estat un fervorós partidari del reconeixement i, de fet, fou una de les promeses que va fer en la campanya presidencial de 2008.

L’altre cara de la moneda, enguany, la representa Israel. L´estat hebreu ha encarregat la confecció d´una llei que reconeixerà el genocidi, una passa sorprenent en un país que, fins ara, s´havia resistit a posicionar-se sobre la qüestió. D´una banda per què Turquia sempre ha estat un dels principals aliats de l´estat hebreu. Hi ha qui diu, però, que Tel Aviv prefereix gaudir del  monopoli d´haver patit un genocidi per por a que es dilueixi el record de l´Holocaust.

L´estat espanyol prefereix mantenir-se neutral en aquesta polèmica. Partits com ERC o Amaiur han portat iniciatives en aquest sentit però els dos partits majoritaris hi han votat en contra. La darrera ocasió fou el maig de 2012, a la comissió d´afers exteriors. Turquia fou la gran aliada d´Espanya quan aquesta va defensar, sense èxit, l´anomenada “aliança de civilitzacions”.

Tot i el handicap d´enfrontar-se a una de les potències emergents del planeta, els armenis no defalleixen en la voluntat que se´ls reconegui com a víctimes del primer gran genocidi del s. XX. Es de preveure que la pressió de la diàspora vagi augmentant de cara a la commemoració del centenari. En aquest sentit, el director del museu del Genocidi Armeni a Yerevan ha destacat, recentment, l´augment d´investigacions i tesisarreu del mon sobre un dels capítols més foscos del s XX.

El 24 d´abril de 1915, l´exèrcit turc va detenir uns 200 prohoms armenis (civils i religiosos) residents a Istanbul. L´eliminació d´aquesta petita elit dona inici a un procés de deportació massiva, confiscació de terres, destrucció total o parcial de pobles i assassinats indiscriminats i cruents. Moltes de les víctimes van ser conduïdes fins al desert del que avui dia és Síria i foren abandonades sense beguda ni aliments. Un segle després, els hereus dels supervivents es neguen a oblidar.